Petits esdeveniments

El més que discutible bon gust de l’alcalde de Barcelona li fa afirmar coses com que “el Tour és l’esdeveniment més important que ha viscut Barcelona des dels Jocs Olímpics del 92” , i aleshores t’adones que no és manca de visió o de criteri, o una calorada d’estiu, sinó manca de bon gust. Un problema d’incorregible mal gust, del qual ha fet ostentació diverses vegades. La seva natural tendència a l’ horterada i la seva absència de sentit del ridícul, amb gorra o sense gorra. Tot i això, venint de la inauguració de la torre de Jesús i la volta al món que ha donat la producció del seu espectacle, costa de creure que un alcalde digui rucades tan flagrants . Crec honestament que Collboni només veu unes determinades coses, d’una estètica i un to molt determinat, com si la seva vida fos la festa de la purpurina o el perfil d’Instagram d’un "Awake Dreamer" amb loft al 22@. Barcelona és escenari de grans esdeveniments i és bo que així sigui, i, en efecte, el Tour ha sortit molt bé. Del que es tracta és de mantenir la compostura, mantenir tancada la cremallera del provincianisme i saber distingir una carrera de bicis dels veritables esdeveniments històrics de la ciutat . Els grans i els més petits. Els irreals Jocs Olímpics d’Hivern ho van intentar, la materialitzada (i malgastadora) Copa Amèrica també, els cotxes de Fórmula 1 derrapant pel passeig de Gràcia ens van avisar: es tractava de “superar” el veritable esdeveniment històric dels últims anys, que va ser l’1 d’octubre . Polèmic, conflictiu, amb un mal final, però exemple per a la posteritat d’allò que un país i la seva capital poden fer, democràticament i pacífica (i creativa), quan s’ho proposen: ni més ni menys que un acte d’alliberament nacional. Una “quimera”, en diu l’alcalde, tan orgullós, en canvi, dels dies de l’orgull d’altres antigues "quimeres". L’1-O és i serà, per molt que els rebenti, l’acte més progressista i "Mamdani" que ha viscut la capital els últims anys . Però ells proven per tots els mitjans de provar de superar una etapa massa poc festiva i massa plena d’agror (i que, segons els miops lobbies econòmics, "embrutava" o "desfigurava" la imatge de la capital): això sí, amb els autoritaris com a vencedors eterns de la partida. Des del 2017 que tots els grans esdeveniments muntats a correcuita a Barcelona han semblat més aviat exageracions de despesa, més circ que pa, horterades màximes, desviaments de l’atenció i sobredimensionament dels resultats per tal de fer veure que Barcelona és només alegria i lluentons . En aquest sentit, per ser encara més clar, poc es diferencia aquest estil del dels combats de boxa davant de la Casa Blanca de Trump. Barcelona, afortunadament, no és res d’això. L’alcalde ho sap, però prefereix dir rucades i minimitzar la recent culminació del temple de Gaudí (amb requisa d’estelades als cors, evidentment, perquè també l'haurien "desfigurat" massa). Collboni no esmenta l’històric esdeveniment, prefereix oblidar-lo aviat perquè no és del seu món, perquè vessa catalanitat i transcendència , perquè no és efímer sinó permanent. Com la pedra, però també com les cicatrius no guarides. L’1-O és i serà, per molt que els rebenti, l’acte més progressista i "Mamdani" que ha viscut la capital els últims anys A banda, Barcelona està feta de petits esdeveniments . Malgrat tenir sentit per si mateixos, també fan possibles els espectacles vistosos com el Tour, els concerts de la Rosalía o de Bad Bunny, el Primavera o el Sònar, el Mobile Congress o fins i tot la Super Bowl si calgués. A Barcelona (així per començar) està en marxa l’ ampliació del MNAC , un fet gens petit però sí amb voluntat de permanència i no d'"esdeveniment" efímer. Capaç de multiplicar exponencialment la projecció del patrimoni artístic (i la vocació nacional) de la capital. Tal vegada el MNAC, m’atreveixo a dir, és l’última institució que queda amb vocació de discurs veritablement nacional (sobretot un cop vist com s’escullen darrerament els nous directors de museus d’art, començant per la Miró). A Barcelona també està per fi en marxa el nou Teatre Principal , iniciativa privada davant la històrica passivitat consistorial, que de tant no fer res, gairebé fa que caigui. A Barcelona hi ha ara mateix una exposició gratuïta a l’ Hospital de Sant Pau , del tot imperdible, sobre la relació entre aquesta gran obra de Domènech i Montaner i el temple de l’altra banda de l’avinguda Gaudí. A Barcelona també hi exposa, al Centre Excursionista de Catalunya , l’Ariadna Arnés, amb el seu art digital i les seves "dones improbables". També un pis turístic il·legal ha fet de sala d’exposicions per denunciar precisament els anuncis de pisos il·legals, i per Sant Joan va venir a encendre'ns de nou la Flama del Canigó , i cada setmana assagen els castellers de cada barri o es ballen sardanes a les places majors, o bé l’ Orfeó es prepara per al seu nou repte internacional. Ja sé que la baronessa ens plantarà un museu de pintors modernistes al Comèdia, com si el MNAC no en tingués prous, i ja sé també que hi ha una saturació infecta de concerts de Candlelight: però al mateix temps l’Oriol Broggi estrena L’Albada a la Biblioteca Nacional , i al terrat de la Pedrera hi toquen cada divendres unes selectes bandes de jazz dels millors talents joves del país (Conservatori del Liceu, Taller de Músics ESEM i ESMUC). Barcelona, per sort, és molt més que la ciutat maquillada per anar de festa que ens volen vendre insistentment els consistoris socialistes . Batega tota sola i sap que és molt més que una ciutat guapa. Barcelona, de fet, necessita un alcalde que deixi de dir que guapa que és. Tot això, que sembla tan obvi, cal que algú ho articuli en forma de retrat de la Barcelona real i en dibuixi un projecte més arrelat i menys frívol. No, no es tracta de renunciar als grans esdeveniments, i molt menys si són exitosos; es tracta de saber distingir-los del veritablement important i, alhora, de pensar iniciatives a llarg termini, que perdurin com les torres i no s’esfumin com el confeti . Es troba a faltar (a banda i banda) un projecte, un sentit profund de la ciutat, més enllà de la improvisació globalitzadora, la temptació autoritària o la lluita contra els califats. Venim d’unes primàries sobre perfils, però falten debats sobre models. Si no es fan aquests debats, si no s’escriu, si no es pensa i es construeix un discurs intel·ligent i perdurable, succeeix que un alcalde és capaç de dir que el Tour és el més gran que ens ha passat en més de trenta anys. Amb permís de l’esplendorosa cocapitalitat amb Madrid, és clar.