Els bombers són catalans

Espero que el lector pugui dispensar-me la frivolitat, però quan contemplo les imatges devastadores dels darrers incendis que ens han deixat un bon tros de país amb la terra cancerígena, no puc evitar extasiar-me amb l’eficientíssima bellesa dels nostres bombers . Mentre l’aparició televisiva de qualsevol aprenent de líder públic (en especial d’aquells que reneguen de la responsabilitat llur repetint com lloros que ens caldria "un canvi de mentalitat", sense especificar què putes vol dir tal cosa) em genera un sentit immediat de repulsió , quan a la caixa ruca s’hi planta un dels nostres firemen , envoltat de micròfons i donant la cara davant del poble, no dubtaria ni un minut en casar-m’hi. Fixeu-vos com s’expressen els nostres bombers , amb una tranquil·litat pràcticament franciscana, unes subordinades catalanes que farien envermellir de goig nostro Sagarra i un aplom existencial només accessible al Cèsar. Els bombers funcionen perquè són catalans, i quan escric i dic que "són catalans" qualsevol persona entenimentada pot comprendre a què em refereixo . Hi ha, en primer terme, i goso insistir, una manera d’emprar la nostra llengua que supera de bon tros la de qualsevol diputat del Parlament, la qual —si hi incloem els nostres sagaços agents forestals, de mirada més atàvica i rostre gòtic— podria equiparar-se a la dels acadèmics de l’IEC. Quan un bomber xerra a la televisió, hom respira una benaurança immediata; compareu-ho amb l’angúnia que representa haver d’empassar-se un capítol de Crims protagonitzat per algun dels alts comandaments dels Mossos o de la Guàrdia Urbana barcelonina, els cossos en què hom ha permès que s’hi admeti massa gent de la riba del Besòs . No és el cas dels bombers, benaurats siguin, que semblen formar part d’un llinatge genètic que els emparenta directament als pèls d’en Guifré. Una de les coses que més valoro dels apagafocs catalans és la seva impertorbabilitat a l’hora d’anunciar sacrificis i desgràcies . Aquests darrers dies, quan els alts comandaments dels bombers ens salvaven les Gavarres de la mort biològica, hom els podia veure anunciar llur impotència per aniquilar les foguerades nocturnes. Però, a la frase següent, els mateixos portadors de llàgrimes ens oferien esperances , assegurant que l'endemà acabarien controlant el foc. I així fou, car —a diferència de la majoria dels nostres processites (que, com sabem, tenen una gestió dels deadlines sobre la independència més aviat... creativa)—, la sola paraula dels nostres antiincendis és capaç de matar l’abrasament. Quan un bomber diu que té controlat el flanc dret d’una calamitat, filleta meva, te l’has d’acabar creient com si t’expliqués lentament el teorema d'incompletesa de Gödel a cau d’orella, only for you . Els bombers funcionen perquè són catalans, i quan escric i dic que "són catalans" qualsevol persona entenimentada pot comprendre a què em refereixo Els nostres bombers no són catalans per obra i gràcia de la seva tirallonga de cognoms, només faltaria, sinó per la ciència amb la qual intueixen la marinada o el llevant. Són catalans perquè es coneixen els racons del país molt més bé que els engonals de les seves respectives parelles i són ben conscients que la seva capacitat de sacrifici ens permet viure millor, car, en el fons, cap de nosaltres vol renunciar a mandangues com tenir una caseta dins del bosc o cascar-se una barbacoa espantosa a la platja, per molt que les espurnes viatgin directament als branquillons del prat més proper. No hi ha res en aquesta vida, en definitiva, que ens surti tan barat com el nostre exèrcit de bombers, el qual, en aquells temps de glòria anteriors a l’1-O, fou el primer a donar la cara amb una força i una claredat superiors a qualsevol altre cos de funcionaris. La majoria d’aquests callaven com putangues i ells foren la gran excepció . Passats els atemptats de l’11S a Nova York, fins i tot lustres després de la desgràcia, la majoria dels meus estimats conciutadans aplaudien els camions de bombers quan aquests travessaven cagant llets les avingudes de Manhattan. Nosaltres hauríem d’imitar els nostres germans d’Amèrica i, en contemplar qualsevol aparició d’aitals profetes de la benaurança, hauríem de llançar-los petons a cabassos . Pares i mares catalans, foteu el favor de promoure que els vostres fills, filles i fillis es casin amb algun exemplar —tant li fot el gènere— dels nostres meravellosos bombers, i així perpetuareu la catalana espècie amb una seguretat genètica a prova de bales . A mi això dels incendis em fot tanta por com a qualsevol persona, però només per veure’ls derrotar la bellíssima i atraient matança de les flames, de vegades gosaria entrar a la secta dels piròmans. Qualsevol cosa, ai las, perquè un bomber ens agafi la mànega.